20 de novembre 2018
Sostenir la frustració pròpia i aliena.

Ahir va ser un dia gris. En concret, vaig tenir una sessió de la qual vaig sortir insatisfet. La sessió va ser amb un jove de 23 anys. […] En resum, li està costant sortir del niu familiar en què, tot i no sentir-se realitzat, està acomodat. Aquesta situació és fotuda perquè si bé ell sent que vol sortir, per fer-ho ha de fer un esforç que implica renunciar a sistema familiar i això no és gens fàcil a nivell emocional. Té la força suficient per fer aquesta renúncia? Encara no.

A l’última sessió vam pactar que dedicaria una hora al dia a buscar feina. Resultat: no ha dedicat gens de temps a buscar feina.

Diu que abans li surten altres activitats a les quals dóna més prioritat: sortir amb amics, anar a córrer, anar a assajar amb el grup de música, l’esplai, dormir fins tard … Gaudeix aquestes activitats però després té remordiments.

Em sento estancat amb el seu procés i això em genera frustració. Sento el seu “fracàs” com a meu.

Observo aquesta frustració i veig les limitacions de la meva feina. La principal limitació que observo és que jo dono eines, però no puc fer la seva feina, no puc viure la seva vida.

En el seu cas, no puc treure’l del niu familiar. I això fa mal. Em fa mal perquè veig una persona que ho intenta però que li falta combustible, li falta més foc per fer el salt, estar més en necessitat.

Aquest dolor que veig en ell és meu també, reflecteix els meus propis estancaments. I aquí estem els dos, cadascun en un lloc diferent, però compartint aquesta emoció destructiva de la frustració derivada de l’estancament. Quan vaig acabar la sessió vaig estar hores i hores donant voltes a l’assumpte, observant què és el que em fa mal, perquè em sento insatisfet amb la feina que estic fent.

Observo que hi ha una part d’impaciència en mi, de voler que les coses surtin bé a la primera. També observo la meva carència: no ho sé tot, no puc amb tot i en aquesta manca observo la meva fragilitat, la meva limitació,  la meva petitesa, la meva vulnerabilitat. Sóc vulnerable, no puc complir amb l’expectativa interna de

“salvador”. Caic a terra de morros i la vida em diu que està per sobre dels meus esforços i de la meva feina. La vida em demana que sigui humil i que em tregui el paper de “salvador”. Em diu “relaxa’t i accepta”.

A vegades em confonc i penso que la solució sóc jo. I això és un error de principiant. La solució està en ell. Jo com a eina només puc facilitar que ell hi pugui arribar. I això m’ha d’alleugerir, m’ha de treure la responsabilitat excessiva envers l’altre.

Et mantindré informat de com va la navegació per aquests mars de l’apoderament.