Saltar

Enfila't al moment en què estàs. El teu camí és com un scrapbook, un grapat de pàgines a revisitar, decisions preses, encerts inadvertits i afortunats errors.
Quins factors t’han portat fins on ets?

Bitàcoles en òrbita et permet navegar per un collage d’impressions que deu professionals de l’educació han recollit al llarg d’un any en els seus quaderns de camp.

El seu viatge és un itinerari circular i infinit, que t’animem a resseguir al teu gust perquè et perdis en les diferents etapes que conformen el paisatge de l’empoderament.

Bitàcoles en òrbita
L’empoderament és un trajecte continu i infinit. El cercle que apareixerà a continuació vol ser-ne la representació. En ell s’hi allotgen, en forma de circumferències de colors, les diferents etapes del procés d’empoderament que deu professionals de l’educació han anat definint amb les seves reflexions. En seleccionar-les, podràs veure a quina etapa remeten i descobriràs els materials elaborats per descriure-la.

Els diferents colors responen a tres tipus de recursos:
Les circumferències
verdes contenen pàgines de quaderns.
Les de color taronja, peces audiovisuals sobre temes específics, enregistrades pels mateixos/es educadors/es.
Les de color groc contenen fragments de quatre focus group on els/les participants van compartir experiències.

A través d’aquests materials, podràs aprofundir en el significat d’un terme tan abstracte i polisèmic com és el de l’empoderament juvenil; circulant per les seves etapes, des de la reflexió prèvia fins a l’avaluació dels resultats obtinguts.

Al menú de la part superior dreta, podràs conèixer més sobre el projecte i també accedir a un arxiu dels materials, on podràs filtrar-los per conceptes i interessos determinats.  
Aquesta pàgina s'ha elaborat seguint les recomanacions d'utilització de llenguatge no sexista. Per això, en la mesura del possible, s'han utilitzat expressions genèriques que inclouen la diversitat de gèneres. Per aquelles situacions en les quals això és complex, s'ha utilitzat la forma normativa del masculí genèric pròpia de la llengua catalana. A no ser que s'especifiqui el contrari, s'ha de tenir en compte que aquesta forma engloba tant el masculí com el femení.
SCROLL
|


"Sóc la Irene Mir i Aiguadé i treballo com a professora d'orientació educativa i psicopedagoga a l'Institut Can Periquet de Palau Solità i Plegamans.

La meva feina consisteix en l'acompanyament dels nois i noies en l'àmbit educatiu per tal d'atendre'ls en la seva diversitat i treballar per una educació inclusiva, oberta i flexible, que els permeti aconseguir un aprenentatge ric, competent i motivant, juntament amb un benestar personal. Per arribar a aquesta fita també fa falta compartir aquesta mirada amb la resta del professorat i la comunitat educativa i treballar pel bé comú, com a ciutadans i com a persones, amb les nostres emocions i les nostres experiències.

Per mi, la meva feina és passió, intensitat i sensibilitat cap als altres i cap a mi mateixa."

4 de març 2019

Càstig

Nosaltres considerem que la mesura que prenem ha de ser conseqüent amb allò que ha fet l’alumne i deixar sense pati perquè sí i sense cap més treball potser no és la forma de millorar les coses. Jo penso que quan un alumne fa alguna cosa que no toca i se’l castiga, sovint es posen més nerviosos o més enfadats i en un estat d’enfadament o de nervis no es pot treballar cap conflicte. Normalment un alumne quan fa alguna cosa, surt de classe i s’en va a una sala a esperar que entri algun professor a fer-li la broca. De fet, quan jo entro a la sala, al principi (ara ja no perquè ja em coneixen) sempre em deien: què!?, ja vens a fer-me la bronca, no?  I jo els solia

respondre: no, vinc a veure com estas. Ja només dient això, normalment l’actitud ja canvia, perquè no esperen que vinguis a veure com estan. Ells saben que han fet alguna cosa malament, i esperen això, una bronca, un sermó, o el que sigui per part de l’adult.

Et veuen com l’enemic que no els entén i que els hi dóna lliçons. Jo penso que no necessiten això, perquè ja saben que el què han fet no estar bé. Potser no saben perquè ho han fet, però tothom sap detectar quan ha fet mal a algú o quan esta tant nerviós que no pot controlar-se. Així doncs, jo intento trencar amb aquest pensament i els demano com estan. Si veig que aixequen la mirada i em miren, sovint els hi demano si puc seure amb ells. Normalment em diuen que sí o em contesten un: fes el que 

vulguis! Però quan em contesten això, els hi dic; ah doncs sí, seuré. És a dir, els aviso en tot moment del que faig intentant trencar el seu pensament del que pensen que passarà (que els renyarem i els castigarem mentre els fem un sermó). Jo sé que en aquell moment no necessiten això, perquè estan nerviosos i ni tant sols m’escoltarien el què els hi dic. Així que opto per buscar l’apropament d’una forma més afectuosa. Encara que pensi que el què han fet esta fatal, no és el moment de tractar-ho perquè me’ls posaria més en contra i aquest no és el meu objectiu.

El meu objectiu és que deixin de veure’m com l’enemiga i em sentin una mica propera perquè puguem parlar o que almenys no se sentin sols. Ara bé, si em contesten que: No vull que t’asseguis,

o  un ves-te’n d’aquí!, jo els contesto: ah vale! Entenc que vols estar sol, si necessites res sóc a la sala de profes!. Els hi dic això per verbalitzar-los que entenc que vulguin estar sols, potser senten vergonya o potser no volen parlar de res. En alguns els contesto: no fa falta que parlem, però m’agradaria fer-te companyia! Jo els hi dic això, perquè penso que a ningú li agrada estar sol quan esta enfadat o trist. I normalment em funciona, perquè no em rebutgen. Alguns m’apropen la cadira, d’altres em fan lloc, d’altres em miren més, d’altres directament em pregunten si no m’assec.

Un cop tinc aquest apropament, estic en silenci. No els dic res, espero que ells parlin primer. (…) fer-los adonar que aquell és el seu moment de parlar, que tenen l’oportunitat d’expressar-se

lliurement sense ser jutjats ni contradits en la seva explicació.  

Jo no els interrompo mai. De vegades els faig alguna pregunta per saber si saben com es pot haver sentit l’altre, però ho faig poques vegades perquè en aquell moment només m’interessa saber què li passa a ell. Normalment és llarg fer això, perquè els joves els costa confiar amb tu per aquestes coses. Primer necessiten estar una mica més tranquils i després necessiten veure que tu els pots escoltar. Asseure’s al mateix nivell que ells és important, si jo estic dreta i ells asseguts no els crea un clima de confiança per parlar.

Quan tu, com a adult, els deixes fer la seva sense demanar-los que parin (perquè sovint no poden parar,

necessiten descarregar energia d’alguna manera, encara que no sigui la més apropiada) també es sorprenen i en el fons agraeixen que els deixis fer (sempre hi quan estigui tot més o menys controlat).

El cas és que el fet de compartir qualsevol d’aquestes situacions alumne-professor fa que els joves puguin veure’t com algú que els fa costat fins i tot en els moments més estressants o més conflictius i veuen un petita escletxa de comprensió.

Totes aquestes situacions ajuden a que l’alumne em vegi com una igual. De vegades perquè comencin a parlar jo els explico com em sento: estic una mica preocupada per tu, perquè no sé què et passa i m’agradaria que m’expliquessis

què ha passat. Quan expresso aquestes preocupació, ells noten que algú es preocupa per ells i això els fa sentir més importants o més propers a mi, tot i que no sempre funciona.

 

Irene Mir; Professora
#capacitat_crítica #incidents_crítics #irene #mediació #responsabilitat #vincle