3 de maig, 2019

       M’agradaria parlar, aquí, d’aquells joves migrants que han vingut aquí sols, sense acompanyament, i que, per tant, han estat tutelats per l’administració. Què passa quan compleixen 18 anys i surten d’aquesta tutela? Alguns d’ells, si han fet un molt bon procés – i fer un molt bon procés significa fer tot allò que tres quartes parts dels joves de 17 anys d’aquí no farien: no arribar tard ni un sol dia a casa, no discutir, que no et trobin de cop una mica de maria perquè has fet la gracieta amb els amics… -, si no han fet res de tot això que la majoria d’adolescents farien, tenen l’oportunitat de tenir un lloc on viure quan han complert la majoria d’edat. 

Els condicionants, però, no acaben aquí. Existeixen uns altres condicionants d’obligat compliment: Hauran d’estar estudiant o treballant. Per ells, l’accés al mercat de treball és gairebé impossible perquè no disposen de permís de treball, per tant, han de seguir formant-se obligatòriament i en activitat contínua. Aquest és el retrat d’un adolescent de 18 anys. 

Què és el que passa quan joves d’aquest perfil arriben a mi a fer una formació per aprendre, per exemple, a fer de cambrers? El que passa és que arriben sense un interès real en ser cambrers, sense una concepció clara de què significa ni comporta ser cambrer i, sobretot, amb una desmotivació general i ganes de treure’s aquesta formació sense haver d’estudiar massa.

En definitiva, comencen aquesta formació per “estar fent algo”. 

Quan veritablement s’inicia aquest procés d’aprendre i entendre, no només l’ofici, si no totes les competències transversals que aquest posa en joc i que deriven de les pròpies necessitats de la feina, poden passar dues coses: que realment es motivin i trobin en aquest ofici una bona sortida laboral, o bé que tot això no passi.

Quan això no passa, es crea una situació molt complexa i com a professional de l’educació és molt difícil trobar un recurs que el faci sortir d’aquesta espiral desmotivador. La motivació no és una cosa que es pugui ensenyar ni donar. Pots animar-los, però la motivació és intrínseca. 

Han de descobrir quin és el motor intern que els pot ajudar a fer aquest procés de creixement i de vegades no tenen el temps ni les oportunitats suficients per trobar aquest motor. Si això et passa al costat de la teva família i t’adones que t’has equivocat en les teves decisions, tens un matalàs que t’ajudarà a tirar enrere, tornar-te a aixecar i intentar seguir buscant aquesta motivació. Aquests joves, però, el matalàs no el tenen. Si cauen una vegada, potser els aixecaran; si cauen una segona vegada, rarament trobaran un molt bon professional que potser els aixecarà; si cauen una tercera vegada, no els aixecaran. 

Aquí és on em preocupen aquests processos d’empoderament, que en el fons consisteixen a trobar aquesta 

motivació interna que et fa agafar el teu camí i començar a prendre les teves decisions empeses per la teva motivació. Em preocupa que hi hagi una part significativa de la població que no tingui les mateixes oportunitats perquè el seu entorn i la seva situació socioeconòmica i familiar no els hi permet.