Saltar

Enfila't al moment en què estàs. El teu camí és com un scrapbook, un grapat de pàgines a revisitar, decisions preses, encerts inadvertits i afortunats errors.
Quins factors t’han portat fins on ets?

Bitàcoles en òrbita et permet navegar per un collage d’impressions que deu professionals de l’educació han recollit al llarg d’un any en els seus quaderns de camp.

El seu viatge és un itinerari circular i infinit, que t’animem a resseguir al teu gust perquè et perdis en les diferents etapes que conformen el paisatge de l’empoderament.

Bitàcoles en òrbita
L’empoderament és un trajecte continu i infinit. El cercle que apareixerà a continuació vol ser-ne la representació. En ell s’hi allotgen, en forma de circumferències de colors, les diferents etapes del procés d’empoderament que deu professionals de l’educació han anat definint amb les seves reflexions. En seleccionar-les, podràs veure a quina etapa remeten i descobriràs els materials elaborats per descriure-la.

Els diferents colors responen a tres tipus de recursos:
Les circumferències
verdes contenen pàgines de quaderns.
Les de color taronja, peces audiovisuals sobre temes específics, enregistrades pels mateixos/es educadors/es.
Les de color groc contenen fragments de quatre focus group on els/les participants van compartir experiències.

A través d’aquests materials, podràs aprofundir en el significat d’un terme tan abstracte i polisèmic com és el de l’empoderament juvenil; circulant per les seves etapes, des de la reflexió prèvia fins a l’avaluació dels resultats obtinguts.

Al menú de la part superior dreta, podràs conèixer més sobre el projecte i també accedir a un arxiu dels materials, on podràs filtrar-los per conceptes i interessos determinats.  
Aquesta pàgina s'ha elaborat seguint les recomanacions d'utilització de llenguatge no sexista. Per això, en la mesura del possible, s'han utilitzat expressions genèriques que inclouen la diversitat de gèneres. Per aquelles situacions en les quals això és complex, s'ha utilitzat la forma normativa del masculí genèric pròpia de la llengua catalana. A no ser que s'especifiqui el contrari, s'ha de tenir en compte que aquesta forma engloba tant el masculí com el femení.
SCROLL
|


“Sóc en Jonàs Carbonés i Camps, visc immers a l'Alta Garrotxa, a la vall del riu Llierca, a Montagut i treballo per Orió Eduserveis.

Vaig allà on la contractació pública ens deixa arribar i, fins ara, he tingut la sort de treballar com a Educador de Medi Obert amb joves en risc d'exclusió social de Figueres: conèixer a una persona i circular un temps de la seva vida amb ella, amb la voluntat de donar-li suport en situacions complexes que mai hauria d'haver viscut o enfrontat.
També he treballat com a tutor d'una Unitat d'Escolarització Compartida a Vidreres: fer classe i projectes amb joves que els convencionalismes i els mèrits d'assimilació i retenció de continguts de l'institut no ha sabut digerir.”

17 maig 2019
El timbre

 

            El timbre del portal d’un edifici, normalment de molts pisos, és l’element icònic que faria servir si em demanessin que en triï un per definir la meva feina a Medi Obert a Figueres.

Quan vaig a veure un nano, durant el camí vaig pensant en les últimes vegades que ens hem vist i en com estan les coses. Intentant recordar què havíem dit l’última vegada que ens vàrem veure i si va quedar alguna cosa pendent per parlar. A vegades et passen moltes coses pel cap i et sents carregat d’elements que has de contrastar. Quins sí i quins no? de quina manera perquè en resulti algo positiu i no negatiu?

Per posar un exemple, quan m’han explicat que hi ha hagut una discussió molt forta a la llar i en tinc una o més versions, vaig cap allà contrastant la informació.

Primer intentant entendre què va passar amb el que sé i deduint el que no t’han volgut dir. La intenció és que quan li tregui el tema, la perspectiva des de la qual jo em poso davant del conflicte, sigui la que més conseqüències positives tingui davant de tots.

Quan hi ha un problema, a vegades toca posar-se més al costat d’un que de l’altre. A vegades toca intentar proporcionar un enfocament diferent del conflicte per a tots.

A vegades toca simplement buscar elements de reconciliació i a vegades no

 tens ni idea de què fer i vas cap allà expectant per intentar entendre-ho un cop allà i improvisar intentant, almenys, no embolicar més la troca.

Però moltes altres vegades vaig caminant cap a casa seva amb molta calma, pensant en lo meu o ben empanat amb el trànsit, sabent que conec a la família i que potser els hi fa fins i tot certa il·lusió veure’m.

Sabent que un cop entri a la casa ja sortiran coses per parlar i fer. Arriba el moment en què arribes a la casa i et plantes davant del timbre. 

Hi ha un instant en què la ment es queda en blanc sempre. Abandones els pensaments que t’acompanyaven fins allà i ja estàs per aquell jove. A vegades improvisant totalment i a vegades

improvisant però amb coses pensades per tractar, dir o fer. Suposo que com que tocar el timbre és un fet que passa cada vegada que tinc una trobada amb un nano, aquest s’ha convertit en l’element més representatiu.

    Al principi de conèixer un jove, quan pujo a casa seva, els hi costa molt imaginar-se què hi vaig a fer. Des d’aquest primer moment cal començar el trencament del pla de treball i la improvisació. Primer de tot, cal veure què n’esperen ells de mi. Si el primer dia ja volen aprofitar la meva visita, si et plantegen alguna acció, alguna cosa que vulguin parlar per millorar alguna situació, els pares, dels joves, de la relació entre ells… A vegades desmunten el que tenies pensat que faries aquell dia i jo ho deixo desmuntar.

La majoria de vegades després de conèixer a la família demano al jove si vol anar a fer una volta o jugar a algo al carrer, a futbol, basquet (sempre porto pilotes al cotxe), o a ping-pong (sempre porto dues raquetes a la motxilla)… En ser la primera o primeres visites, l’objectiu principal és caure-li bé i que vegi que ets de confiança. I clar, de manuals per caure-li bé a la gent no n’existeixen i la gent que ho intenta amb tothom, ja es veu, són gilipolles. Per tant, veient com és el nano, et pots forçar una mica a posar interès en coses que no t’importen gaire, però sense passar-se.

No pots ser fals. Ho notarien i seria molt difícil guanyar-se la confiança. Després és una qüestió també de sort i de ser de la manera que a ells els hi encaixi.

 

És difícil perquè per alguns ja arribes i estan condicionats. Poden no tenir ganes de conèixe’t perquè tenen la idea preconfigurada de que ets un element fiscalitzador, controlador, que vas de bones però en realitat vols saber coses i no podràs ajudar. A vegades els hi fa mandra haver d’explicar segons què, a vegades han tingut intervencions amb cinquanta mil professionals i estan cansats de conèixer gent que no els hi soluciona res. I a vegades no els caus bé per com ets. No sé.

Però amb els que si que m’hi guanyo la confiança, ho aconsegueixo per aquest cert aire de desinterès del principi, com si l’anés a conèixer despreocupat, sense idees preconfigurades del que li passa. Simplement sóc un tio que arriba i va a jugar amb ell i que parla com ell. 

 

El vas coneixent i llavors, si després de dos dies de jugar ell no treu coses, jo començo a estirar del fil d’algun marrón dels que sé – dels que han fet que em fos derivat -.

A vegades n’hi ha alguns que després es “regozijan” amb alguna misèria, i s’ha de saber quan és el moment de treure-li importància, A vegades treure-li ferro si cal. El que és molt important és relativitzar el relat, buscant altres formes de veure la situació. Perquè almenys puguin copsar altres perspectives, posar-se una mica al lloc de les altres persones que intervenen en el seu merder i diversificar el pensament i sensacions entorn allò.

il·lustració: Stephen England

Jonàs Carbonés; Educador social
#família #intervenció_socioeducativa #jonàs #mediació #observació