9 de març 2019

Santiago de Compostela,
tremendament ennuvolat.
Il·lustrant l’empoderament.

Avui compartiré una situació en la qual crec haver contribuït a l’empoderament d’algun o alguna jove. El cas de què vull parlar-te és el d’una jove de 23 anys. Va acudir a mi perquè estava passant per una depressió que s’havia desencadenat en el context d’una relació de parella. El panorama global era que estava molt perduda en tots els seus àmbits vitals: vocació, parella, residència, autoidentitat, gestió de les emocions, projecte de vida… Així que vaig començar a treballar amb ella posant ordre.

Posar ordre és una de les coses més guaridores que hi ha al treball terapèutic. Ordre a les seves relacions dins de la seva família i amb la parella que tenia, ordre a les emocions que se li despertaven i d’on venien, ordre als seus interessos professionals i vocacionals, ordre en les seves relacions d’amistat i a la seva realitat al poble que vivia (i dic vivia perquè ja no hi viu, la qual cosa és un indicador de l’evolució del seu treball terapèutic). Al mateix temps que ordenàvem jo li “donava empatia”, és a dir, afavoria un temps i un espai on se sentís escoltada, acollida, respectada i ajudada.

Amb aquestes comprensions i amb paciència, va anar prenent decisions que són, al meu entendre, l’indicador que ella avança cap al seu empoderament.

La primera decisió va ser ordenar la seva habitació.

Pot semblar una trivialitat però l’ordre o desordre d’el lloc on viu parla, de manera simbòlica, de com està ella per dins.

Una altra decisió que va prendre va ser la de comprar-se un cotxe de segona mà que li permetia tenir més autonomia de moviment. A nivell simbòlic, tenir cotxe propi significava per a ella prendre les regnes de la seva vida, ser autònoma i no dependre de el cotxe del seu pare o del seu germà. Va ser interessant una observació que em va fer fa poc: “em sento molt pitjor que fa un any (quan vivia al seu poble) però em sento més lliure”. Vaja, que està en ple procés de desintoxicació anímica que li està

permetent conèixer més espais interiors.

Aquests canvis s’han anat produint gradualment en el transcurs d’un any de treball amb ella. Encara queda molt per recórrer, però els primers passos ja els ha donat i, com ella mateixa diu, “no hi ha marxa enrere”.

En general, el teló de fons que tenen molts dels joves amb els quals treballo és el de emancipar-se de la casa dels pares, trobar sentit a la seva orientació professional, llançar-se a buscar feines que els permetin tenir independència econòmica, aclarir relacions tòxiques de parella i de família o fer-se càrrec de les seves necessitats fisiològiques.

A la meva feina procuro combinar el que anomeno via externa amb la via interna.

A la via externa hi ha aquests aspectes d’habitatge, treball, vocació, salut i relacions socials.

La via interna la componen les actituds i reaccions emocionals i cognitives des de les quals els joves afronten la via externa.

Seguirem compartint reflexions.