10 de desembre 2018
Exemplifico una situació comú:
Objectiu: que A i B puguin ser capaços d’entendre les conseqüències de la broma i que, C i D, puguin empatitzar amb la manera d’entendre la broma de A i B i ajudar-los a buscar altres maneres de resoldre un possible malentès, per davant de l’agressivitat.
Metodologia: a partir del diàleg, amb les mateixes preguntes per A i B i les mateixes per C i D, cadascú per separat.
Què ha passat?
Com t’ha afectat aquesta situació?
A qui penses que pot haver afectat?
Com creus que la podries haver resolt?
Hi ha alguna cosa que necessitis fer o dir per estar tranquil amb el que ha passat?
En aquesta situació en la qual la meva manera d’actuar és la mateixa per A i B per una banda i per C i D per l’altra, com puc assegurar-me que tant A com B han sortit apoderats per igual de la conversa que hem tingut i que, per tant, la pròxima vegada prendran una altra decisió abans d’escriure un WhatsApp que pot ferir sensibilitats? O bé, com puc assegurar-me que tant C com D han sortit apoderats per igual i que, per tant, el pròxim cop podran utilitzar altres estratègies a l’hora d’enfrontar-se a un altre per un possible malentès?
Evidentment, aquestes respostes només les podré resoldre quan torni a passar una situació similar i ells actuïn d’una forma o altra. Tanmateix, amb aquest exemple volia clarificar que la capacitat de resposta d’un o altre en situacions
posteriors no només depèn d’aquesta experiència, sinó també de les seves capacitats i habilitats tant el moment de tractar aquesta situació com en el moment posterior de noves situacions. És a dir, encara que jo, com a docent, utilitzi les mateixes estratègies amb tots per intentar que empatitzin i aprenguin de les situacions que viuen, no significa que aquestes funcionin per igual amb cadascun d’ells. (…) Un factor important i que condiciona molt el desenvolupament en la gestió de conflictes com l’exposat, és el vincle. El vincle creat entre professor i alumne és primordial perquè existeixi una empatia entre ambdues parts i una relació de confiança i seguretat. D’aquesta manera, no només aconseguim ajudar o acompanyar a l’alumne, sinó que també humanitza a les persones.
El vincle és difícil crear-lo en l’àmbit formal amb adolescents, més quan hi ha normes, aprenentatges, instruccions a seguir, jerarquies, etc. pel mig. La visió d’un adolescent del seu professor/a sol ser amb una mica de distància. (…) el vincle no és una cosa immediata i que necessita temps i proximitat. Personalment, com a estratègia que utilitzo per crear vincle és preguntar o interessar-me pels seus interessos personals. No sempre funciona i no tots els alumnes saben quins tenen (sempre hi ha el típic alumne que diu que no li agrada res). Per saber els seus interessos sovint m’ajudo de la família, els hi pregunto què els hi agrada fer als seus fills o com passen l’estona lliure o quins videojocs els agraden. També aprofito dins l’aula, davant els aprenentatges, per crear vincle.
Penso que els ajudo a apoderar-se a l’hora de gestionar conflictes, en aquest cas, perquè poden aprendre a partir de la repetició o imitació del que jo faig o de com dic les coses. Evidentment, el seu grau de maduresa serà important per entendre-ho d’una forma o altra, però el que pretenc és que siguin capaços de pensar-hi durant una estona. D’aquesta manera, poden interioritzar aquesta experiència com un petit aprenentatge d’alguna cosa, encara que sigui mínim.
Il·lustració: Valentí Mambrilla