12 de juny 2019

Crec que l’apoderament es dóna en el context. La UEC (Unitat Escolarització Compartida) ofereix un context diferent, el posa en valor i potser el transforma en cos de virtut. El meu paper i el dels meus companys és mantenir viva aquesta possibilitat. Intentaré explicar-me amb un exemple:

L’any abans de venir a la UEC, la Maria (posarem que es diu), anava a l’institut. En el seu cas, no hi anava gaire i els pocs cops que hi anava, acabava expulsada. A casa seva no hi havia hagut mai un valor estructurat de l’escolarització, havia tingut algun merder familiar i segurament certa inestabilitat i falta de límits educatius. No tenia significació

cap a l’èxit acadèmic ni professional. 

Arriba a la UEC i quan es posa nerviosa per un exercici que la desborda, fa el que estava acostumada a fer: cridar l’atenció. En comptes de treure-la de la classe li demanem què li passa. Ens fixem en ella.

La Maria se sent desatesa i sola, amb moltes emocions que no domina i sent l’entorn hostil quan algú es fixa en com està. Es pensa que l’ataquen.

Es tracta d’un anar jugant amb moltes coses per fer possible que aquests joves que no van encaixar a l’institut puguin estar junts en un aula amb una dinàmica de treball establerta. El que és molt important és la regularitat, la sistematització, l’ordre. Sobretot en els espais de treball.

Han viscut en el terreny de la inestabilitat durant bona part de la seva vida i, com qualsevol mamífer, són animals de costums i ho demanen. Això fa que s’estableixi una referencialitat directa i, el més important, un vincle i, perquè no dir-ho, cert afecte.

A la carrera sempre et diuen que no: que no pots connectar emocionalment en una relació educativa. Però vaja, si no ets un psicòpata, si et passes dos o tres dies a la setmana amb unes persones, acabes agafant certa connexió emocional. Per posar un altre exemple: 

Dues noies del grup estaven més pesades que de normal mentre fèiem un exercici. Xerraven i distreien al grup. Vaig anar insistint en què es calmessin fins que vaig petar i els hi vaig dir cridant i

parlant més malament del que solc fer. Varen callar i  es van entristir. Els hi va saber greu. Ho van trobar injust i es van enfadar igualment però no m’ho van demostrar allà mateix muntant un cristo.

Es van quedar callades i després de classe en vam parlar.

Em van recriminar ràpidament que les hagués cridat però més que pel to, per l’ofensa i la tristesa,  des de la impotència de la injustícia. Jo vaig reconèixer haver-me equivocat i elles també pel fet d’haver estat xinxant tant.

Això a principi de curs, sense una vinculació, no hagués estat possible. I en comptes d’una experiència de reconèixer errors per part de tots i ànims conjunts de millora col·lectiva, hagués sigut una brasa d’odi, frustració i allunyament.

Les hagués cridat, s’haguessin sentit atacades i com que no tenen concepció de l’autoritat, haguessin aixecat més la veu que jo i les hauria d’haver expulsat.

I què passa quan t’expulsa algú amb qui no tens vincle, quan ja t’han expulsat moltes vegades en altres contextos, quan el valor del càstig està desvirtuat perquè a casa no l’han sabut aplicar igual que el

valor del recolzament i del premi? Que et sens atacat, rebutjat, en un altre terreny hostil i incapaç de reconèixer haver fet res malament.

Així doncs, el fet d’haver passat aquests mesos junts. El fer de ser-hi, com sempre, de viure moltes situacions diferents i haver agafat certa apreciació i vincle va fer possible un exercici positiu, l’exercici de saber acceptar errors, resoldre conflictes i procurar pel bé comú. Sentir-se al seu lloc.

Des del sentit comú, a la que coneixes el modus operandi del grup i les possibilitat que t’ofereix, tries exercicis i projectes que puguin sortir bé i que es converteixin en experiències d’èxit.

Fer oscil·lar el ritme de treball en funció 

del dia que tingui el grup, procurar no forçar la màquina, però mai deixar-la al ralentí.

Que acabin molt cansats i fastiguejats d’haver hagut de fer un resum de dues pàgines, però que en una part inconscient que algun dia potser serà conscient estiguin contents d’haver sigut capaços d’haver estat concentrats, fent alguna cosa que no els hi agrada, però haver sigut capaços de fer-ho sense renunciar. O que estiguin contents d’entrada per fer un jardí vertical, o un mural, que al principi ho veuen una merda. Però quan hi entren, quan es comença a materialitzar se’l senten seu i volen que quedi bé. Perquè és “el meu projecte, i el de la gent com jo”.