Saltar

Enfila't al moment en què estàs. El teu camí és com un scrapbook, un grapat de pàgines a revisitar, decisions preses, encerts inadvertits i afortunats errors.
Quins factors t’han portat fins on ets?

Bitàcoles en òrbita et permet navegar per un collage d’impressions que deu professionals de l’educació han recollit al llarg d’un any en els seus quaderns de camp.

El seu viatge és un itinerari circular i infinit, que t’animem a resseguir al teu gust perquè et perdis en les diferents etapes que conformen el paisatge de l’empoderament.

Bitàcoles en òrbita
L’empoderament és un trajecte continu i infinit. El cercle que apareixerà a continuació vol ser-ne la representació. En ell s’hi allotgen, en forma de circumferències de colors, les diferents etapes del procés d’empoderament que deu professionals de l’educació han anat definint amb les seves reflexions. En seleccionar-les, podràs veure a quina etapa remeten i descobriràs els materials elaborats per descriure-la.

Els diferents colors responen a tres tipus de recursos:
Les circumferències
verdes contenen pàgines de quaderns.
Les de color taronja, peces audiovisuals sobre temes específics, enregistrades pels mateixos/es educadors/es.
Les de color groc contenen fragments de quatre focus group on els/les participants van compartir experiències.

A través d’aquests materials, podràs aprofundir en el significat d’un terme tan abstracte i polisèmic com és el de l’empoderament juvenil; circulant per les seves etapes, des de la reflexió prèvia fins a l’avaluació dels resultats obtinguts.

Al menú de la part superior dreta, podràs conèixer més sobre el projecte i també accedir a un arxiu dels materials, on podràs filtrar-los per conceptes i interessos determinats.  
Aquesta pàgina s'ha elaborat seguint les recomanacions d'utilització de llenguatge no sexista. Per això, en la mesura del possible, s'han utilitzat expressions genèriques que inclouen la diversitat de gèneres. Per aquelles situacions en les quals això és complex, s'ha utilitzat la forma normativa del masculí genèric pròpia de la llengua catalana. A no ser que s'especifiqui el contrari, s'ha de tenir en compte que aquesta forma engloba tant el masculí com el femení.
SCROLL
|


"El meu nom és Rafa Cortés. Treballo amb joves des que era jove, fa més de vint anys. Sempre he estat vinculat en l'àmbit de l'educació i l'associacionisme i, des de fa 8 anys, també en l'àmbit de la psicoteràpia. Actualment treballo com a terapeuta especialitzat en joventut i com a formador a l'associació Axioma, de la qual sóc membre fundador, i a l'Escola d'educació en el lleure Escola Lliure el Sol.

Sóc llicenciat en sociologia per la UAB, tinc el Màster de Joventut i Societat de la UdG i formació en Axiometria amb Janine Rodiles, Constel·lacions Familiars amb Marta Albadalejo Mur, Musicoteràpia amb Jordi Delclós i Teatre-Clown amb Pau Rosell. També he realitzat diferents seminaris teòrico-pràctics relacionats amb els estats expandits de consciència i el cultiu del món intern amb la Fundació Josep Maria Fericgla.

M'omple poder acompanyar les persones joves en els seus processos de creixement i sanació."

13 de desembre 2018
Barcelona, un matí ennuvolat.
Agraïment i impotència.

 

Avui volia fer-te una reflexió arran d’un cas que vaig atendre aquesta setmana. La reflexió gira entorn de l’agraïment i la impotència. Ella té 25 anys, formació universitària acabada i treballa en l’àmbit social. És riallera, amb un sentit de l’humor fi i amb un dolor emocional gran dins seu fruit, principalment, de la relació que ha tingut i que segueix tenint amb la seva mare; una relació marcada per la humiliació.

Em diu que està cansada dels seus pensaments destructius vers ella mateixa i cap a les persones que l’envolten 

(especialment cap a la seva mare), de la seva poca autoestima, de no poder gaudir del que viu i d’estar preocupada per les relacions que té amb els altres… vaja, que presenta un quadre on l’amor propi i cap als altres està molt ferit. Per fora aparenta tenir una vida satisfeta i realitzada, però per dins està emocionalment corcada.

Porto treballant un any amb ella. Hem localitzat, fins on hem pogut (el món de la psique és tremendament misteriós), les coordenades del seu mapa mental i emocional, localitzant les debilitats i les fortaleses tant biogràfiques com sistèmiques i corporals. En aquest sentit, és una de les pacients amb les quals més feina he realitzat. No obstant això, i després d’un any llarg, tots dos tenim la sensació que hem avançat molt poquet.

Jo l’hi dic obertament que de vegades em trobo que no sé què fer més amb ella. Malgrat que està tot esquematitzat i amb propostes d’intervenció realitzades i executades, no hi ha canvis. Ella també ho veu, però sí que reconeix alguns canvis. El primer d’ells és que té més consciència de quina és la seva situació. 

Abans de la teràpia sabia que estava malament però no situava els punts del seu malestar. Ara té una visió més clara i això l’ha ajudat, encara que segueixi encallada. 

La trobada d’aquesta setmana va ser una trobada d’avaluació (faig avaluacions trimestrals amb tots els joves que atenc per poder observar canvis, retrocessos o estancaments). De cop, se’m va acudir dir-li que sentia que la seva sanació

passava per agrair tot el que havia viscut i estava vivint.

Ella em va mirar amb els ulls com plats i em va dir: “agrair a la meva mare el que ha fet per mi? Que m’hagi humiliat i maltractat tota la seva vida? Agrair aquest estat emocional de merda en el qual estic?”. Vaig respondre: “Sí “.

Va riure i em va dir “però això és un gir copernicà en tota la feina que portem feta”. “Sí”, li vaig dir, “crec que en altres ocasions ho havíem parlat, però ara ho sento amb especial claredat. 

Estàs barallada amb el que t’ha tocat viure i mentre no et reconciliïs amb la teva herència i el teu present no podràs començar a sentir pau. Fer-se amic de la realitat és de les coses més terapèutiques que existeixen, tot i saber tot el que

aquesta amistat comporta. Sento que la rendició, ara mateix, és el camí”.

Ens vam tornar a quedar en silenci i després la conversa va transcórrer amb més calma i menys excitació que al principi de la trobada (a la qual havia arribat, com gairebé sempre, amb queixes de si mateixa, de la seva mare, de les seves exparelles …).

Veurem quines conseqüències porta però sigui com sigui, va obrir un horitzó nou i aquesta és a la finalitat la meva tasca; intentar obrir horitzons i perspectives noves que siguin útils al o a la jove per al seu creixement.

Aquesta experiència m’ha recordat allò que vaig llegir en el seu dia (de Peter Bourquin) i que deia que sentir

impotència en el treball terapèutic era molt saludable, ja que ens recorda als terapeutes que no som la solució als problemes dels pacients, sinó que la solució està ells.

En el millor dels casos, nosaltres podem ser un disparador d’aquestes solucions que alberguen dins seu.

 


Confiança plena en el camí.
A dalt fa sol, encara que els núvols que de vegades ho tapin.

Rafa Cortés; terapeuta i formador
#acompanyament #avaluació #capacitat_crítica #família #metaaprenentatge #rafa