Saltar

Enfila't al moment en què estàs. El teu camí és com un scrapbook, un grapat de pàgines a revisitar, decisions preses, encerts inadvertits i afortunats errors.
Quins factors t’han portat fins on ets?

Bitàcoles en òrbita et permet navegar per un collage d’impressions que deu professionals de l’educació han recollit al llarg d’un any en els seus quaderns de camp.

El seu viatge és un itinerari circular i infinit, que t’animem a resseguir al teu gust perquè et perdis en les diferents etapes que conformen el paisatge de l’empoderament.

Bitàcoles en òrbita
L’empoderament és un trajecte continu i infinit. El cercle que apareixerà a continuació vol ser-ne la representació. En ell s’hi allotgen, en forma de circumferències de colors, les diferents etapes del procés d’empoderament que deu professionals de l’educació han anat definint amb les seves reflexions. En seleccionar-les, podràs veure a quina etapa remeten i descobriràs els materials elaborats per descriure-la.

Els diferents colors responen a tres tipus de recursos:
Les circumferències
verdes contenen pàgines de quaderns.
Les de color taronja, peces audiovisuals sobre temes específics, enregistrades pels mateixos/es educadors/es.
Les de color groc contenen fragments de quatre focus group on els/les participants van compartir experiències.

A través d’aquests materials, podràs aprofundir en el significat d’un terme tan abstracte i polisèmic com és el de l’empoderament juvenil; circulant per les seves etapes, des de la reflexió prèvia fins a l’avaluació dels resultats obtinguts.

Al menú de la part superior dreta, podràs conèixer més sobre el projecte i també accedir a un arxiu dels materials, on podràs filtrar-los per conceptes i interessos determinats.  
Aquesta pàgina s'ha elaborat seguint les recomanacions d'utilització de llenguatge no sexista. Per això, en la mesura del possible, s'han utilitzat expressions genèriques que inclouen la diversitat de gèneres. Per aquelles situacions en les quals això és complex, s'ha utilitzat la forma normativa del masculí genèric pròpia de la llengua catalana. A no ser que s'especifiqui el contrari, s'ha de tenir en compte que aquesta forma engloba tant el masculí com el femení.
SCROLL
|


"Sóc la Irene Mir i Aiguadé i treballo com a professora d'orientació educativa i psicopedagoga a l'Institut Can Periquet de Palau Solità i Plegamans.

La meva feina consisteix en l'acompanyament dels nois i noies en l'àmbit educatiu per tal d'atendre'ls en la seva diversitat i treballar per una educació inclusiva, oberta i flexible, que els permeti aconseguir un aprenentatge ric, competent i motivant, juntament amb un benestar personal. Per arribar a aquesta fita també fa falta compartir aquesta mirada amb la resta del professorat i la comunitat educativa i treballar pel bé comú, com a ciutadans i com a persones, amb les nostres emocions i les nostres experiències.

Per mi, la meva feina és passió, intensitat i sensibilitat cap als altres i cap a mi mateixa."

10 de juny 2019

 

       Abans de continuar, m’agradaria posar èmfasi que, sovint, els recursos dels quals disposem per treballar amb un noi/a són limitats, en el sentit que de vegades no trobem aquell recurs adequat o degut al volum de feina o d’excessiva protocolarietat, el procés per tractar segons quines situacions s’allarguen molt o funcionen molt lentament. Evidentment, no existeixen els recursos a mida ni immediats i hem de partir de la base de la paciència, i de vegades amb els joves els esdeveniments succeeixen d’un dia per l’altre.

L’avantatge, però, és que quan una situació arriba al seu límit, nosaltres,

com a professionals, ja hem d’haver detectat possibles signes d’alerta i d’alguna forma haurem actuat (o això és el que hauria de passar).

Alguns signes d’alerta de què alguna cosa no va bé amb un jove a l’institut podrien ser:

Absentisme, desmotivació davant la feina, baix rendiment, estar més desafiant amb els professors o més desinhibit  amb els companys, conductes més disruptives, barallar-se, aïllar-se del grup, criticar la feina dels altres o els projectes d’institut, no voler sortir al pati, provocar situacions de malestar a través del WhatsApp o del Google Drive en documents compartits, etc. És a dir, els signes d’alerta poden anar des de

l’extrem de passar més desapercebut o d’aïllament fins als més exagerats o vistosos.

(…) Poso un exemple d’un alumne molt disruptiu a l’aula. (…) Es decideix fer un full de seguiment amb (…) una norma inamovible: si hi ha una agressió física a un professor o company, s’avisa automàticament a la mare que el vingui a buscar i marxa a casa per la resta del dia. Cal dir que aquest full de seguiment, és l’estratègia final que s’ha acordat amb la família i l’alumne després de molts intents de reconduir la seva impulsivitat. Tot anava molt bé fins que un dia (…) va donar un cop fort a un professor fruit una mica de l’excitació que portava l’alumne a sobre i de la immaduresa que presenta. Al ser una agressió, vam haver de trucar a la mare perquè vingués a

recollir-lo. L’alumne en veure la seva mare allà (…) es va posar a plorar desconsoladament i a dir que no volia marxar a casa. La mare ens va dir que tot estava molt bé però que un cop a casa seria castigat i que “el seu pare el pegaria!”.

Exposo aquesta situació perquè en aquest cas, la família no ens ajuda. Quan expliquem la situació a la família, els diem que la conseqüència dels seus actes ja la resolem aquí (li fem demanar disculpes, el fem anar a casa, etc.) però sovint les famílies ens diuen que a casa també han de tenir les seves conseqüències i tot i que nosaltres no ens hi podem posar, sí que podem orientar a millorar les coses. No pretenem que aquest alumne agafi por a venir a l’institut o a fer alguna cosa que

no toca i anar-se’n a casa perquè el peguin. Tampoc volem que ell verbalitzi que “ara ja truacaràs a la meva mare perquè em peguin” amb to d’amenaça davant la seva conducta.

Per nosaltres l’objectiu és informar a la família i que ens puguin ajudar a millorar el benestar del seu fill conjuntament però no a través de la por.

Un primer pas és parlar amb la família sobre què esperem d’ella quan l’avisem per coses que passen a l’institut i el perquè els informem (…) però de vegades la família – que ja porta la seva motxilla a sobre- no respon com esperem i se’ns fa difícil saber com treballar amb aquest jove.

Amb aquest cas, vam decidir traslladar-ho a serveis socials.

Serveis socials del poble té un programa anomenat psicodona que treballa amb dones (maltractament, pocs recursos, manca d’habilitats parentals, etc.) Nosaltres vam exposar el cas per demanar-los si podem oferir a la mare aquest recurs perquè creiem que és necessari que algú pugui treballar el conflicte que sorgeix a casa quan passen coses. Poder donar eines per apropar-se al seu fill d’una forma assertiva i no agressiva, poder explicar-los com comprendre el seu fill i les seves dificultats, etc.

Finalment, qui proposa a la família aquest treball som nosaltres i informem d’aquest servei, però és la família qui decideix si hi acudeix o no.

Cal conèixer molt bé tant els recursos

dels quals disposem i el seu funcionament com els alumnes i les seves famílies per saber de quina forma ens podem ajudar mútuament.

Penso que tot el que exposo no s’ha de confondre amb la manca de responsabilitat del jove ni amb l’autonomia. Quan parlem de què a l’institut ja “són grans” i són autònoms i responsables no vol dir que no requereixin d’un acompanyament o coordinació. Ells han d’aprendre a ser responsables i autònoms però amb aquest acompanyament i comprensió, tenint en compte que ens trobem en una època molt controvertida: l’adolescència.

Irene Mir; Professora
#autonomia #família #irene #observació #recursos_econòmics