13 de novembre 2018
Barcelona. Plou.
Avui vull parlar-te d’una intervenció que vaig fer l’altre dia. La meva intenció és ser el més concret perquè puguis veure com es desenvolupa el meu treball cap a la Pau i el Bé i cap a l’empoderament dels joves, ja que aquest és el propòsit d’aquest diari. […]
Et presento el cas. Té 27 anys. Format en el sector audiovisual i treballant en aquest. Es queixa de les condicions en què treballa però al menys “no és un McDonalds o un Mediamarket” (entre cometes aniran els seus comentaris literals). […] Es trobava “de bajón” des de feia un temps. Estava anant a una psicòloga dues vegades al mes però
sentia que necessitava aprendre a gestionar millor les seves emocions i per això va venir.
Quan m’arriba un jove, com faig amb qualsevol pacient, primer li passo el Test d’Hartman. Diguem que, per a mi, el test d’Hartman és com la carta de navegació per a un mariner. El Test em dóna la informació d’en quin punt es troba la persona en el moment en què respon el test i quines són les vies de treball i quines estan obstruïdes.
Quan li vaig passar el test vaig obtenir resultats pel que fa a la relació que té amb el món exterior (allò que l’envolta: persones, coses i sistemes) i amb el seu món intern, és a dir, la relació que ell té amb si mateix. Bé, el panorama de el test era força desolador.
Després de passar-li el test vaig mantenir converses sobre la seva vida, la seva família, la relació amb els pares, amb els germans, episodis de la infància, adolescència, amics, estudis, etc. […]
No obstant això, i aquesta és la clau amb ell, mostra molta inquietud per voler conèixer “la veritat”. Literalment diu: “no m’agrada la hipocresia, no m’agrada que em menteixin, valoro molt l’honestedat”. Quan vaig començar a detectar aquesta actitud en ell vaig sentir que allà hi havia un possible fil de el qual estirar per ajudar-lo a sortir del pou on viu. […] Ha anat conreant una sospita interna que és una cosa així com: “molt bé, la vida sembla ser que és una merda, la societat és una merda, el sistema en el qual vivim és un fracàs i una mentida absoluta i jo sóc una merda dins d’aquest
sistema. Res té sentit, però, tot i així, ¿hi ha alguna cosa més? ¿Hi ha alguna cosa darrere de tot això? Serà cert que no hi ha res millor?”
Ell tot això ho veu clar, tot i que hi va posant “peròs” i pegues. Un dels peròs clàssics són els diners: “vull anar-me’n del lloc on estic vivint, però no tinc diners suficients”.
En aquest sentit, en el treball terapèutic he de tenir en compte les condicions econòmiques i socials del xaval. No és un treball en abstracte, sinó un treball que es desenvolupa en unes circumstàncies culturals i socioeconòmiques específiques. En qualsevol cas, aquestes circumstàncies i condicions han de ser ingredients a tenir en compte però MAI determinants, sinó condicionants.
Finalment li proposo un tracte: ja que no té ara la pasta per buscar-se un altre pis, començarem el treball pel costat de la vocació i atès que ell és del món audiovisual i li agrada l’antropologia (això m’ho va dir en una de les sessions ), per què no fer un documental etnogràfic?
Perseguim 2 objectius:
A/ Treballar la vocació: què vull fer jo amb la meva vida laboral tenint en compte els meus interessos i gustos?
B/ Treballar el desenvolupament personal utilitzant el procés d’elaboració del documental. En aquest procés haurà d’enfrontar-se amb les seves pors, les seves mandres, als seus “no puc”, “no vull”, “no em permeto”; haurà de trencar fidelitats amb el seu sistema familiar,
haurà de disfressar-se d’altres personatges que no siguin els seus habituals: “el que es queixa”, “el derrotat”, “l’’abandonat”… i estimular personatges proactius, que pensin en positiu, que tinguin valor per fer el que no està acostumat a fer.
T’he de comentar que a nivell metodològic sóc fervent partidari i seguidor de l’aprenentatge a través de l’experiència i l’acció i, en aquest sentit, agafo molt del coaching i de la pedagogia progressista.
No m’agrada estar molt de temps amb el jove donant voltes als traumes d’infància i adolescència. Cal atendre’ls, però per posar-los al servei de l’acció útil i que ajudi a construir nous espais interiors i exteriors en la vida del xaval.
El meu estil terapèutic té un segell educatiu, ja que és del camp del qual vinc.
Sé que aquest procés tindrà els seus alts i baixos i que fins i tot pot fracassar, però sigui el que sigui que passi li permetrà, a través de l’acció, observar i ser conscient de la màquina en la qual viu, aquesta màquina d’automatismes conformada per tres components: cos, pensament i emoció i que es desenvolupa en dos nivells, el conscient (que suposa un 10%) i l’inconscient (que és el 90%).
La meva funció és la d’estar al seu costat donant-li ànims i recursos tot i que, en darrer terme i des del profund respecte cap a la seva vida (encara que de vegades faci mal), la decisió del que vol fer és seva i aquí rau l’empoderament.
Ell decideix amb quina actitud viure el món que l’envolta.
