31 de maig 2019
M’agradaria explicar l’experiència de Shahid; un jove que va passar per Fundació Èxit i que el seu procés ha sigut exemplar.
Va arribar aquí sol, amb 16 anys, de Pakistan. Va aconseguir la tutela de l’administració i va començar a fer amb nosaltres un PFI d’electricitat. Ell deia que volia ser electricista perquè li agradava i pensava que ser electricista podria ser un ofici útil i que podria realitzar amb relativa facilitat. Va acabar el PFI i va passar al grau mitjà d’electricitat.
Mentre feia tot això va començar a assistir a un esplai en el qual feien
sortides per la muntanya. Li encantaven i motivaven molt aquestes sortides i ens adonàvem, quan parlàvem amb ell, que la muntanya l’entusiasmava, que també havia començat a córrer en curses i maratons i que sentia passió i es desvivia per seguir involucrant-s’hi més.
Quan va acabar el grau mitjà, va venir a parlar amb mi i em va explicar que estava mirant de quina manera podia seguir formant-se. Em va comentar que tenia en ment la idea de fer una enginyeria a la universitat. Jo li vaig demanar si estava segur que volia fer això. Li vaig fer notar que sempre que podia estava fora a la muntanya, que havia començat a fer maratons i que demostrava altes capacitats professionals per això, que el veia molt més motivat per això que no pas per
la seva formació en l’àmbit de l’electricitat. Recordo dir-li: “fes el que tu vulguis, però ni com a enginyer, ni en telecomunicacions, ni com a electricista t’hi acabo de veure… et guanyaràs molt bé la vida, però és el que t’agrada?”.
Finalment va decidir encaminar la seva formació cap a allò que l’apassionava. Acaba d’entregar el seu treball de final de grau en el grau d’Esports; un treball basat en un projecte personal que té l’objectiu de vincular els serveis socials i la muntanya, pensant en com ajudar a aquells joves que estan en la mateixa situació que ell va viure.
Quin paper hem tingut nosaltres en el seu procés d’empoderament o procés de maduració que li ha permès trobar el seu encaix, el seu camí i que a més ho hagi
fet d’una manera solidària? No t’ho sé dir. Potser quan li vaig qüestionar si havia de fer una enginyeria en comptes de seguir en la seva línia d’esport. Però sincerament no ho sé. Penso que és l’acompanyament, estar al seu costat, parlar-hi i escoltar-lo.