8 de novembre 2018
– 22:04
Avui començo, per primera vegada, a escriure aquest diari de camp; sí, un dia abans de fer la primera entrega… possiblement és un dels moments que millor defineix la meva visió de l’empoderament: enfrontar-te amb la necessitat de…
Han passat uns dies d’ençà de la primera sessió del Focus Grup i el temps passa de la mateixa manera. Certament, però, de la sessió en guardo un bon record i em porta a pensar que ja hem començat alguna cosa; que jo hi sóc i també les meves companyes i companys.
Una de les primeres preguntes que em vaig fer va ser perquè sempre hem
d’anar a Barcelona la gent de comarques… que no hi ha espais similars a la nostra zona? Jo mateix em responc que sí, que existeixen espais amb platós i algunes televisions locals que segurament, amb una mica de mà esquerra, s’haguessin avingut a col·laborar en el projecte. Ara mateix em fa molta mandra pensar que haurem de tornar a Barcelona; és un lloc on no estic còmode, on no em resulta fàcil moure’m i on moltes de les coses que hi passen em són desconegudes o directament inaccessibles.
Penso que en molts moments els i les joves que jo puc acompanyar en la meva feina es deuen sentir igual que jo: en espais incòmodes, amb mandra, dificultats i desconeixença… i no per anar a Barcelona, sinó per enfrontar-se
amb el seu propi dia a dia.
Imagino la sensació d’alguns dels joves amb qui tracto, llevant-se cada matí per anar a l’institut… quina creu… (suposo que encara tinc el record de quan hi anava jo)! Això em porta a pensar que moltes vegades, quan volem treballar l’empoderament ho acabem fent, no des d’una visió externa, teòrica, etc., sinó que ho fem des de la pròpia experiència de vida.
En un alt percentatge de casos, els i les tècniques de joventut estem encantats amb la nostra feina, recordem amb certa complexitat tot el que hem passat per arribar a la nostra situació laboral actual i comprenem que, gràcies a aquesta experiència, “nosaltres estem empoderats per atendre als i les joves”.
Però… d’on prové aquest empoderament?
És a dir, què he aconseguit a part d’uns estudis i una bona feina? Tinc eines per parlar amb tothom? Puc ser capaç de sobreposar-me a tots els problemes que em vaig trobant? La resposta a aquestes preguntes és SÍ, perquè jo ho considero així, els meus pares ho consideren així, la societat ho considera així i, per tant, el que jo pugui dir o pensar sobre l’empoderament només té sentit si ho parlo des de mi mateix, relacionant-me amb les meves pors i amb les meves victòries. Això és el que crec que cal traslladar als i les joves, especialment als de la Vall d’en Bas.
No els “podem empoderar” ni els “hem d’empoderar”.
Això va sol; això arriba quan tens clara quina relació tens amb tu mateix.
El que m’aplico ara per ara en el meu dia a dia és: anirem a intentar que els i les joves es coneguin primer a ells i després als que els envoltem. Penso que l’empoderament és un procés que comença però no acaba… és un aprenentatge tan gran que mai sabrem realment què vol dir “empoderar”.
Aquests dies he estat amb alguns joves de diverses edats i m’he dedicat a escoltar-los i a estar al seu costat, a preguntar-los sobre les seves coses sense entrar en coses molt seves; teixint camins a poc a poc, teixint fortalesa i teixint vincle.
Sincerament, crec que només el vincle
pot desencadenar una relació educativa amb garanties.
Ara mateix, escric davant l’ordinador i imagino a companys i companyes fent el mateix…no sé si avui, ahir o demà a última hora. La situació de «barallar-te» amb el full en blanc amb una certa pressió em recorda a l’època d’estudiant universitari o fins i tot a etapes anteriors, quan havia d’entregar un treball i sempre anava a última hora.
Lluís, 23:25
