14 de gener 2019
Treballo com a tècnic de joventut a l’Ajuntament de la Vall d’en Bas; un municipi disseminat; un poble de pobles. El principal repte que ens trobem és que la majoria dels joves tenen contacte entre ells solament en contextos d’educació formal, és a dir, a l’escola o a l’institut, i poc contacte fora d’aquest context. Això dificulta el treball amb ells des de fora d’aquest àmbit i des del departament estem intentant habilitar espais de trobada i aprenentatge que possibilitin contextos socials diferents.
Per exemple, tenim un estudi per fer programes de ràdio i un espai multimèdia on reunir-se per treballar o jugar amb l’ordinador.
Veig que el nostre paper, com a educadors tècnics municipals, s’ha de focalitzar molt en crear aquests espais de trobada i treballar en el tracte personal i la creació de vincles per a fomentar l’empoderament col·lectiu.
Tot i així, l’empoderament col·lectiu comença per l’empoderament individual, així que també hem de treballar per tal que els joves tinguin la capacitat de prendre decisions per a ells mateixos.
Una de les coses que estem fent és la creació d’un moviment d’esplai educatiu que aglutini els 7 municipis de la Vall. Volem que sigui un esplai liderat pels nostres joves i destinats a infants de 6 a 12 anys. Personalment, penso que la participació en un moviment de lleure educatiu fomenta l’empoderament
individual: cenyir-se i transmetre els valors del lleure, la responsabilitat davant els més petits, la connexió amb persones d’altres generacions… Tot això et fa veure que les persones tenim un paper molt important respecte a les altres persones i que hem de ser capaços de jugar-lo.
Considero que el treball que faig amb els joves no és fàcil. Seria molt fàcil si em limités a fer una programació d’activitats rígida sense exercir la meva responsabilitat de transmetre valors i educar.
El primer pas per aconseguir-ho és convertint-me en una referencialitat positiva. A vegades em dóna la sensació que el jove, quan veu un adult, el veu trist, apagat i amb molts problemes…
Com em mostro jo als meus joves? Què els transmet el meu ritme de vida frenètic? Quan actuem amb el jove, amb quina actitud ho fem? Si ens mostrem apagats, els joves no connecten amb els adults i és important que ho facin. Si mostrem felicitat i alegria, la connexió esdevé gairebé de forma instantània. L’actitud amb la qual exercim la nostra referencialitat ha de ser alegre. L’empoderament ha de ser feliç, content i amb ritme.
Com a tècnics d’educació, hem de tenir sempre sobre la taula la qüestió de l’empoderament. Educació i empoderament són dos conceptes inseparables. L’un no té sentit sense l’altre. A vegades obviem aquesta qüestió o no la tenim en compte, igual que aquesta qüestió de l’actitud.
Ens ho hem de recordar sempre abans de començar a treballar, perquè els joves són el futur, però també són el present, i el present s’afronta amb les petites accions del dia a dia.
No som imprescindibles pels joves, som algú que està allà i que hi coincidim en un moment vital. Hem de donar el màxim de nosaltres mateixos per deixar un bon record i aconseguir vincular-nos-hi. Si tenen un bon record, segurament exercirem influència, ens convertirem en referents i contribuirem en el seu empoderament.
A vegades ens pensem que els adults tenim la clau de tot i no tenim la clau de res. La clau la tenim totes i tots (adults, joves, infants…) La qüestió és saber posar aquestes claus a les portes que toquen.
Als adults ens toca saber deixar claus i ensenyar, però no perquè hàgim estudiat o deixat d’estudiar, sinó perquè ja ho hem viscut, ja hem travessat aquelles portes o portes similars i ens toca ensenyar el camí.
