Saltar

Enfila't al moment en què estàs. El teu camí és com un scrapbook, un grapat de pàgines a revisitar, decisions preses, encerts inadvertits i afortunats errors.
Quins factors t’han portat fins on ets?

Bitàcoles en òrbita et permet navegar per un collage d’impressions que deu professionals de l’educació han recollit al llarg d’un any en els seus quaderns de camp.

El seu viatge és un itinerari circular i infinit, que t’animem a resseguir al teu gust perquè et perdis en les diferents etapes que conformen el paisatge de l’empoderament.

Bitàcoles en òrbita
L’empoderament és un trajecte continu i infinit. El cercle que apareixerà a continuació vol ser-ne la representació. En ell s’hi allotgen, en forma de circumferències de colors, les diferents etapes del procés d’empoderament que deu professionals de l’educació han anat definint amb les seves reflexions. En seleccionar-les, podràs veure a quina etapa remeten i descobriràs els materials elaborats per descriure-la.

Els diferents colors responen a tres tipus de recursos:
Les circumferències
verdes contenen pàgines de quaderns.
Les de color taronja, peces audiovisuals sobre temes específics, enregistrades pels mateixos/es educadors/es.
Les de color groc contenen fragments de quatre focus group on els/les participants van compartir experiències.

A través d’aquests materials, podràs aprofundir en el significat d’un terme tan abstracte i polisèmic com és el de l’empoderament juvenil; circulant per les seves etapes, des de la reflexió prèvia fins a l’avaluació dels resultats obtinguts.

Al menú de la part superior dreta, podràs conèixer més sobre el projecte i també accedir a un arxiu dels materials, on podràs filtrar-los per conceptes i interessos determinats.  
Aquesta pàgina s'ha elaborat seguint les recomanacions d'utilització de llenguatge no sexista. Per això, en la mesura del possible, s'han utilitzat expressions genèriques que inclouen la diversitat de gèneres. Per aquelles situacions en les quals això és complex, s'ha utilitzat la forma normativa del masculí genèric pròpia de la llengua catalana. A no ser que s'especifiqui el contrari, s'ha de tenir en compte que aquesta forma engloba tant el masculí com el femení.
SCROLL
|


"Sóc la Irene Mir i Aiguadé i treballo com a professora d'orientació educativa i psicopedagoga a l'Institut Can Periquet de Palau Solità i Plegamans.

La meva feina consisteix en l'acompanyament dels nois i noies en l'àmbit educatiu per tal d'atendre'ls en la seva diversitat i treballar per una educació inclusiva, oberta i flexible, que els permeti aconseguir un aprenentatge ric, competent i motivant, juntament amb un benestar personal. Per arribar a aquesta fita també fa falta compartir aquesta mirada amb la resta del professorat i la comunitat educativa i treballar pel bé comú, com a ciutadans i com a persones, amb les nostres emocions i les nostres experiències.

Per mi, la meva feina és passió, intensitat i sensibilitat cap als altres i cap a mi mateixa."

10 de juny 2019

 

      En general, penso que és evident afirmar que l’entorn té un poder enorme en l’empoderament del jove. Potser seria important diferenciar entre l’entorn més immediat del més allunyat, però ambdós són importants i cal tenir-los en compte.

Entenc l’entorn immediat d’un jove com la família i amics, l’institut i les activitats extraescolars; és a dir, tot aquell context que està directament relacionat amb el jove. En canvi, l’entorn més allunyat, al meu entendre, són tots aquells agents que hi intervenen de forma indirecta, com són: serveis socials, reunions de coordinació amb CSMIJ o centres externs a l’institut, EAP. 

M’agradaria deixar clara aquesta diferenciació perquè sovint, penso, un jove no coneix o no és conscient que darrere seu hi ha un equip de coordinació que treballa o debat pel seu benestar. Però aquests agents hi són i, tot i que no intervenen directament, coneixen al jove i ens orienten a nosaltres, com a professionals, per actuar i treballar amb ells/es.

(…) un paper molt important és el de la família. Per crear vincle amb la família cal convidar-los a venir a l’institut als actes que fem, comunicar-nos via mail o per telèfon per informar de com van les coses, donar a conèixer el què treballem amb els seus fills i de quina manera, demanar-los que s’impliquin o que participin de les coses que fem o quan necessitem ajuda per muntar alguna

cosa poder nodrir-nos de les seves feines i que ens donin un cop de mà (…). D’aquesta manera, visibilitzant la nostra tasca i el que fem, creem aquesta confiança i tranquil·litat tant per les famílies a qui fem partícips com pels alumnes que veuen que els seus pares mostren interès per allò que fan.

D’altra banda (…) com a professional necessito conèixer l’entorn i els recursos que tinc al voltant. El que seria ideal és que a l’inici de curs, poguéssim convidar als responsables dels equipaments juvenils del poble perquè ens exposessin el seu programa (centre cívics, centres esportius, els teatres o altres equipaments culturals, etc.). Nosaltres com a institut que treballem per projectes, també podem exposar-los els esdeveniments que portarem a terme i

segurament podem fer un treball conjunt o convidar-los a assistir als reptes finals.

És a dir, obrir l’institut als recursos que ens ofereix l’entorn. Fins i tot organitzar trobades i esdeveniments amb els altres instituts de la zona. Penso que ens enriquiria a l’hora de fer xarxa, d’oferir activitats als joves, millorar la relació entre ells, obrir ventall d’oportunitats i intercanvis socials, etc.

De la mateixa manera hauríem de funcionar amb els recursos més socials i educatius per poder oferir a les famílies: serveis socials, beques, centres externs de psicologia o de reeducació, etc.

Resumint, penso que la clau és donar-te a conèixer, poder debatre sobre quines necessitats tenim i com podem resoldre-les i obrir l’institut al poble.

Quan els joves perceben i fem evident que entre els “adults” o entre els diferents serveis ens comuniquem, també s’adonen més visiblement de la feina que hi ha darrere pel seu benestar, s’adonen que és cert que mostrem interès per ells o que ens preocupem realment pel que els passa i tot això també fa que s’obrin més a comunicar-se i potser no ens menteixin tant (…).

Sense aquesta comunicació entre la família i l’institut o entre l’institut i els equipaments i serveis del poble, difícilment coneixerem de què disposem i podrem oferir o orientar als nostres joves i a les seves famílies. Segurament el contacte família i institut era molt més enriquidor a l’escola primària (els pares anaven a buscar i a portar els seus fills, contacte més directe amb la mestra

-només n’era una i ara tenen una profe diferent per cada matèria-). 

Actualment, els alumnes van sols, i els pares es perden amb el que fem a l’institut. Per això, una de les feines nostres és apropar l’institut a casa, que sigui obert i convidar a les famílies dels esdeveniments que fem (quan fem les presentacions finals dels reptes dels projectes o les festes populars poder-ho fer en horaris no laborals per facilitar que tothom pugui venir).

Irene Mir; Professora
#centre_educatiu #família #identitat_comunitària #intervenció_socioeducativa #irene #participació