8 de maig 2019
Sens dubte, els pares són qui més influencien als joves i n’afavoreixen, o no, el seu l’empoderament. Observo que quan hi ha hagut un bon acompanyament i una educació positiva des de petits per part de la família – estimulant, acceptant, de forma constructiva,…- l’arribada a l’adolescència o joventut es fa amb majors garanties d’èxit.
Jo, com a educadora, tinc una dificultat afegida a l’hora de persuadir i acompanyar a una persona que a casa ha rebut una influència negativa. Fer que la persona que tinc al davant sigui capaç d’identificar factors positius que
l’ajudarien a seguir endavant i que no ha vist mai perquè la família no els ha potenciat, és difícil.
Són factors que permeten ser resilient i sortir-se’n davant les dificultats de la vida. Si des de casa no hi ha un treball paral·lel i el que es fa és recórrer a la crítica, a l’etiqueta o el prejudici, s’estableix un roll i es repeteix el missatge de: “com que quan tenies 10 anys vas començar a treure males notes, ets un mal estudiant”, el que s’aconsegueix és que la persona jove perpetuï aquest roll que s’espera d’ell, ja que és el missatge que els seus pares li estan donant inconscientment.
Aquestes situacions són un repte amb el qual, com a educadora, em trobo sovint.