29 de novembre 2018
Barcelona. Vendavals de tardor.
Ahir vaig estar amb la jove de la qual et vaig parlar a la carta del 5 de novembre. M’havia explicat que sentia por enfront de dos projectes professionals als quals estava a punt de llançar-se. Vam estar visualitzant aquesta por que sentia i va acabar la sessió sentint-se més segura, més valenta i amb ganes de llançar-se a la piscina.
Bé, ahir, quan ens vam trobar per realitzar la sessió, estava plorant i, literalment, “amb marejos, nàusees i immersa en una forta neurosi”. La meva primera reacció va ser de sorpresa i vertigen: “però què ha passat ara?”,
em vaig preguntar i li vaig preguntar. Em va explicar que la setmana passada havia rebut la visita d’una amiga molt amiga seva que va alterar els seus plans de vida.
Li dic: “La imatge que m’està venint és la següent: fa tres setmanes estaves enfocada construint el teu centre (parella, lloc de residència i futur laboral) i, de cop, ha vingut un vendaval (la visita de la teva amiga íntima) que ha girat de cap per avall tot el que estaves treballant. On queden els projectes dels quals em vas parlar fa tres setmanes? On queda la relació amb la teva parella de la qual em deies que estaves contenta i en la qual us estàveu centrant els dos per anar-la millorant? On queda el teu projecte de vida a Berlín?”.
La seva resposta és que no ho sap.
En l’acompanyament terapèutic i des de la meva experiència, hi ha un ingredient fonamental:
PACIÈNCIA.
Vaig respirar profundament i em vaig dir “paciència Rafa, paciència”.
Ens proposem alguna cosa i només cal que passin un parell de setmanes per tornar a oblidar-nos de nosaltres i estar altre cop enmig de la confusió, la neurosi i la pèrdua de temps i energia.
Cal ser molt insistent i recordar molt els propòsits que ens fem per no caure en el núvol de la confusió i el sense sentit i aquesta és, en gran part, la meva funció: recordar-li al jove el rumb que s’havia traçat cap al seu benestar, havent diagnosticat prèviament els punts febles i les fortaleses del seu sistema.
Em va semblar que la conversa que vam tenir va servir per recordar i que en aquest record va trobar novament el centre.
Posar la casa potes enlaire, encara que sigui legítim, té un risc; pot donar peu a voler fugir de la realitat i endinsar-te en la confusió. Està molt bé el que sents i el que has viscut però potser la funció de tot això que has viscut és recordar-te quin és el teu lloc actual, quins són els teus compromisos i com seguir-los per créixer.
És romanent en els compromisos i recordant el que impliquen com es creix. Canviar-ho tot per un vendaval és sacrificar la feina feta, i això té un preu: neurosi i confusió, que el cos somatitza fins i tot arribant a emmalaltir.
Aquests sotracs emocionals tenen, en gran part, les seves causes en dinàmiques de reconeixement i recerca d’afecte que s’originen en la infància i la vida familiar. L’única manera de satisfer la mancança és acceptar-la i fer-se càrrec de la pròpia vida amb el realisme donat pels compromisos que prenc. Romandre i no fugir: aquesta és la clau malgrat que l’ambient postmodern no convidi gaire a això, sinó més aviat al consum d’experiències i a la deconstrucció de “tot”, produint el que diu el refrany: a riu regirat, guany de pescadors.
Com menys em mantinc, més volàtil esdevé tot i, a la llarga, més gran és l’angoixa existencial perquè res pren consistència, res pren realitat, tot és efímer i líquid. Malaltia assegurada,
vendes assegurades i sistema assegurat a costa de les persones.
Bé, m’estic posant bastant filosòfic.
Avui ho deixo aquí.
