11 de juny 2019
Punt i apart

      Pot semblar una mica exagerat, però per mi, la participació al projecte ha anat acompanyada d’un grapat de canvis i sotracs a nivell personal i familiar que, sumant-ho tot, m’ha ofert la oportunitat de mirar la meva professió amb uns altres ulls, amb una mirada diferent que marcarà inevitablement, un abans i un després.

Una de les idees que m’emporto i que he fet meva durant la meva participació en

els Focus Grup és la idea de l’error com a element per a l’aprenentatge i l’empoderament.

Una part important de la meva feina és l’acompanyament del jove en la reflexió i en la presa de consciència de tot el que “és” gràcies al que ha viscut. L’error, i fins i tot la opció (possibilitat) de poder-se equivocar, és un element que he introduït i ha agafat força en el meu dia a dia i en el desenvolupament de les meves classes i sessions d’orientació.

Posar el focus perquè el jove s’adoni que fer-se gran és anar prenent decisions tenint en compte totes les possibles opcions, i que ell ha estat/serà l’últim responsable i ha/haurà d’assumir les conseqüències, és un punt en el que insisteixo molt més ara que abans de la meva participació al programa.

Una segona idea que he reafirmat, que s’ha fet molt més visible per a mi i que potser no era tan nítida i clara com ho és ara, és la imatge de la nostra feina com aquella “aigua” que alimenta el potencial que hi ha en el jove. Sempre he cregut que els meus alumnes o usuaris, ja siguin joves o no tant joves, tenen un potencial que, massa sovint, no són conscients que tenen. Part de la meva feina és aconseguir que emergeixi aquest potencial però no sempre ho puc “veure”, ja que l’aflorament és un procés lent i delicat…

La participació al programa m’ha donat la oportunitat de forçar-me a buscar aquesta visió, a mirar enrere amb perspectiva i prendre consciència de la transcendència de la meva feina, de si realment, aquesta “aigua” amb la que reguem al jove i al seu potencial, és

significativa o no tant….

Al principi d’aquest escrit, comentava que la participació al projecte Hebe havia anat acompanyada a certes vivències i experiències personals i familiars que havien contribuït a tenir una mirada diferent en relació a la meva feina. Han estat tres els sotracs que m’han ajudat a créixer….

La mort del pare, el passat mes de novembre, va suposar, per mi, la pèrdua sobtada d’un puntal vital que no era conscient que tenia i que ara m’adono

que ha estat un element empoderador que m’ha acompanyat tota la vida.

El meu pare, representava el suport incondicional. Era qui donava la confiança de que tot sortiria bé, que tot era possible. Donava els consells des de l’experiència i l’amor, i sense esperar res a canvi.

El diagnòstic de condició del espectre autista (Asperger) al meu fill de 9 anys a primers d’any i que ha donat llum a una colla de dificultats que sempre havia observat que tenia al meu fill i que, des de casa, sempre havíem intentat

proporcionar-li les eines i estratègies per a superar-les. Aquest esforç per part del entorn familiar, no va ser suficient per a gestionar la pèrdua del avi matern en el que ell, també tenia un puntal imprescindible, i que ens va portar a “l’etiqueta”.

Adonar-se com d’important és el suport familiar (que no tothom té) per superar depèn quines limitacions, adonar-se com d’important és tenir una mirada comprensiva i no culpabilitzadora del comportament o les actituds de les persones que es creuen a la nostra vida, i adonar-se que la nostra feina implica necessàriament d’un acompanyament “artesanal”, personalitzat i respectuós amb les limitacions dels nostres usuaris (siguin joves o no), són altres aprenentatges que m’emporto i he fet meus.

I per últim, el diagnòstic de dislèxia a la meva filla de 12 anys al febrer. Malgrat les insistents observacions que durant tota la primària vaig fer als tutors i tutores de la meva filla, mai ningú es va prendre seriosament les seves dificultats amb les llengües. Va ser una decisió familiar la de fer-li una exploració professional, independent de l’escola/institut, que va aportar l’explicació a tantes dificultats… i l’”etiqueta”.

La meva filla, s’ha vist obligada a generar, ella tota sola i durant tots aquests anys, estratègies per fer front a les seves dificultats i que, en gran

mesura, han ajudat a emmascarar el diagnòstic.

Observant la meva filla, he vist com d’ important és la mirada atenta dels professionals als usuaris/alumnes, tant a les seves dificultats/limitacions com a les seves potencialitats, és vital per poder acompanyar al joves en el seu empoderament.

És per tot això que aquest any, ha estat un any revelador. Un any en el que he après, perquè ho he viscut i perquè l’Hebe m’ha donat la oportunitat de trobar els moments per a reflexionar-hi, com d’important és…

– La mirada atenta
– La mirada comprensiva i no culpabilitzadora
– La feina “artesanal” d’acompanyar

– L’acompanyament personalitzat i respectuós
– La possibilitat de l’error
– L’acceptació de la diferència amb comprensió i respecte
– El respectar el moment i no donar pressa perquè es donin els aprenentatges reals… i vitals!

Beth, juny 2019